L'Excel de Reinhart i Rogoff: anumerisme, numeritis o numerosi? (II)

En l'entrada anterior a aquesta (vegeu L'Excel de Reinhart i Rogoff: anumerisme, numeritis o numerosi? (I)) vaig fer una introducció i uns primers comentaris entorn del polèmic estudi Growth in a Time of Debt de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff. Al revisar l'article d'aquests prestigiosos economistes, l'estudiant de doctorat Thomas Herndon es va trobar amb flagrants errades de càlcul i una dubtosa metodologia. En aquesta segona entrada, després de proposar-vos alguns enllaços, comentaré en què es basen les crítiques a aquest estudi, però no me'n podré estar de posar de manifest que la mala praxi que hi apareix és un mal estès i bastant generalitzat originat per una concepció de la macroeconomia que pateix de numeritis i numerosi (deixarem la mala fe i els interessos creats per a d'altres comentaristes).


La Xarxa en va plena

Per poc que cerqueu per internet, trobareu aquest cas analitzat des de les òptiques més diverses. Per exemple (i no cal que cliqueu en tots els enllaços, evitareu la saturació):

• A La mala praxis de Rogoff i Reinhart en el web Punto de vista económico hi trobareu una anàlisi bastant objectiva d'un economista. Les aportacions dels comentaristes són força interessants.
 
• El error de Reinhart i Rogoff  (Nada es gratis) és força breu i entenedor. Alguns comentaristes es pregunten què té de dolent utilitzar Excel en la investigació econòmica!?
 
• La tésis Reinhart-Rogoff o cómo joder a millones de personas con una hoja de Excel  (en El Cuaderno de Luis) és una visió més indignada de l'assumpte amb falta d'ortografia inclosa (tésis repetidament amb accent?). (1)
 
• En El caso Reinhart-Rogoff y porqué dejé de ser un economista del mainstream hi podeu llegir l'opinió d'un neoliberal (anònim?) amb crítiques de com ha portat la polèmica "la prensa de izquierdas".
 
• Finalment a Does High Public Debt Consistently Stifle Economic Growth? A Critique of Reinhart and Rogoff  hi podreu consultar les detallades explicacions del propi estudiant Herndon i dels economistes Ash i Pollin. I si sou uns fanàtics de l'economia i domineu l'anglès, vegeu aquí algunes crítiques de les crítiques.
 

En algun lloc he pogut llegir que si el nobel d'economia Joseph E. Stiglitz —que sempre ha defensat tesis oposades a les de Rogoff— no ha badat boca és perquè no n'hi per tant, però sembla que Mr. Stiglitz, si més no, piula.


De què se'ls acusa?

En alguns dels enllaços que he anat donant trobareu anàlisis força acurades de les errades de Reinhart i Rogoff; pero, en resum, les crítiques es basen en:

• Haver descartat dades de cinc països que curiosament contradiuen les seves conclusions i haver fet un ús gens acurat de les dades.
 
• Utilitzar un programa generalista com Excel i haver comès errades en la introducció de les fórmules en el full de càlcul. Hi ha paquets estadístics més adequats per a aquest tipus d'estudis, però hi afegiria que el tractament estadístic de les dades és elemental i matusser..
 
• Confondre la correlació (la relació estadística entre variables) amb la causalitat. Aquesta és una errada comuna d'aquells que fan un mal ús de l'estadística. Per posar-vos un exemple que de vegades he utilitzat a classe: la llargada dels peus d'un individu té una correlació negativa amb el nombre de faltes d'ortografia que fa. En un estudi estadístic, on podem agafar tots els habitants d'una ciutat, veuríem que a peu més gran, menys faltes. Jo he viscut aquest fenomen a nivell individual: quan calçava un 25 feia més errades ortogràfiques que ara que porto un 45! Aplicat a l'economia, que l'augment del deute correlacioni amb una baixada de creixement no justifica, per si sol, que hi hagi una relació causal. Reinhart es defensa dient que: "By the way, we are very careful in all our papers to speak of “association” and not “causality” since of course our 2009 book THIS TIME IS DIFFERENT..." Cal dir a Reinhart, i al seu col·lega, que l'"association", en un estudi suposadament científic, és només un primer pas i que, si ens hem de quedar en aquest graó, l'estudi no està acabat! Popper ens diria que la no-associació sí que és una dada científicament rellevant.

On estava l'àrbitre?

Un aspecte d'aquest assumpte que ens ha sorprès a molts és la manca de revisió de l'article. Els articles que es publiquen en les revistes serioses de ciències o matemàtiques són prèviament revisats, com a mínim, per dos experts en la matèria (referees) que si hi detecten errades o incorreccions poden arribar a impedir-ne la publicació. Aquest ús, que s'anomena  peer review en anglès, es tradueix de diferents maneres en castellà o catalá: revisión por pares, avaluació d'experts... És una pràctica generalitzada, té els seus defectes (vegeu, per exemple, El sistema de revisión por expertos (peer review): muchos problemas y pocas soluciones del físic Juan Miguel Campanario), però és un sedàs previ imprescindible que impedeix que surtin a la llum la majoria de bunyols com aquest que ens ocupa.


Anem al fons (2)

Crec que un dels problemes de fons, està en un mal ús de les matemàtiques. No en podem dir, però, anumerisme (a propòsit d'aquest terme, vegeu No fa gràcia, fa por: l'anumerisme o L'analfabetisme matemàtic i les seves conseqüències en aquest mateix blog). Evidentment el mal ús hi és, entre d'altres coses, però no diria que la causa és la ignorància. Vaig estar a punt de batejar-lo numerisme (però aquesta paraula s'utiliza en francès, numerisme, per referir-se a l'auge de les tecnologies digitals i els seus usos). Cercant per internet vaig trobar, i em van agradar numeritis i numerosi. Karim F. Hirji, professor de bioestadística a Tanzània, els explica molt bé en Numerosis and Numeritis: Twin Pathologies of Contemporary Statistics. Si teniu dificultats amb l'anglès, podeu consultar l'interessant Numerosis tipo ONU on es pot llegir en castellà la següent explicació:

Hirji considera la numerosis como un padecimiento que consiste en la “tendencia creciente a cuantificar, enumerar, recoger, almacenar, procesar, utilizar y representar datos relacionados a todas las facetas de la sociedad y más”.  Para él, la patología de la numeritis se relaciona con “la calidad y acuracidad [nota de edición: exactitud] intrínseca de las estadísticas y con la naturaleza, validez y confiabilidad de las conclusiones o representaciones basadas en ellas”.  La numerosis es la aflicción de obsesión por la cuantificación, la cual concede carácter real a todo lo que pueda cuantificarse, a la vez que menosprecia el valor de lo no cuantificable.  La numerosis se hace patente en las palabras de Lord Kelvin quien expresó que “cuando puedes medir un asunto y expresarlo con números, sabes algo sobre ese asunto; pero si no puedes medirlo, si no lo puedes expresar con números, entonces tu conocimiento es pobre e insatisfactorio”.  Tal parece que la numerosis es una seria patología sumamente contagiosa.

I m'agradaria acabar amb una reflexió i una pregunta. Hi ha persones que pensen que els científics i els matemàtics són éssers freds i sense massa escrúpols que no es preocupen de l'aplicació i de l'abast ètic dels seus descobriments. I evidentment n'hi ha d'aquests, però es poden posar nombrosos exemples que ens demostrarien l'actitud contrària, per exemple: Robert Oppenheimer  i Albert Einstein en relació a l'ús militar de la física nuclear. Si coneixeu, però, algun macroeconomista de perfil neoliberal (tipus Milton Friedman per entendre'ns) que hagi demostrat la menor preocupació per les conseqüències socials del seu treball o que hagi rectificat alguna de les seves tesis principals, si us plau, comuniqueu-m'ho. Clar que, quan un és un gran expert, no s'equivoca mai!

Forges sempre tan agut (El País)

Addenda de l'1 de juny de 2013

(1) Si cliqueu en l'enllaç que us porta al blog de Luis Soravilla,  ja no podreu llegir la "tésis" amb accent: el seu autor ha corregit la falta. A més, Luis m'ha fet l'honor de ser el primer comentarista d'aquesta entrada.

(2) No n'estic segur d'haver anat massa al fons de la qüestió. Com més informació llegeixo, més inquietant ho trobo tot plegat. Aquells que defensen les idees de Reinhart i Rogoff, s'escuden en el fet que les errades de càlcul no afecten massa el resultat de l'estudi i que les conclusions, tanmateix, són certes (vegeu, per exemple, La verdad del debate Reinhart Rogoff). Potser no ens calen tants macroeconomistes, perquè si els fets són tan evidents, quin sentit tenen aquestes investigacions acientífiques de metodologia més que dubtosa. No m'imagino Andrew Wiles, quan es van trobar errades en la seva primera demostració de la conjectura de Fermat, replicant "el meu treball no està bé del tot, però és evident que la conjectura és certa".  L'esvalotament del galliner va in crescendo, el nobel d'economia Paul Krugman ha volgut participar en la polèmica i Reinhart i Rogoff contraataquen de manera "poc acadèmica" (Guerra de economistas: Reinhart y Rogoff llaman “incívico” a Krugman). Per cert, Carmen Reinhart ha estat aquests dies, per Catalunya, donant lliçons (Reinhart advierte de que los ajustes fiscales no son suficientes).  

L'Excel de Reinhart i Rogoff: anumerisme, numeritis o numerosi? (I)

Reinhart i Rogoff: economistes influents i autors d'un best-seller

Si no us interessa gaire l'economia, m'haureu de perdonar aquestes primeres línies i els nombrosos enllaços que hi inclouré per tal de posar l'entrada en context. Si us agrada la macroeconomia, no us perdeu cap enllaç i ja em perdonareu, o agraireu, les crítiques als assenyats professors que us presentaré i al poc acurat (i poc ètic) ús que, de vegades, se'n fa d'aquesta ciència.

Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff són dos economistes nord-americans que van assolir un gran èxit de vendes amb el seu llibre This time is Different. Eight Centuries of Finantial Folly (2009) (el 2011 es va publicar la traducció en castellà Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera). Sense entrar en detalls, el llibre analitza les crisis financeres d'una manera força quantitativa i és un dels llibres de capçalera de l'ortodòxia econòmica. Podeu llegir de forma més breu les seves tesis en un article previ a la publicació del llibre: This Time is Different: A Panoramic View of Eight Centuries of Financial Crises (2008) o, encara més breu, una ressenya de l'article a càrrec de Ramón Mateo: Esta vez (no) es diferente.

Rogoff i Reinhart fent publicitat "no subliminal" del seu llibre.
(El País. Foto de M. F. Calvert)

Si voleu conéixer millor la personalitat i la feina de Kenneth Rogoff, per cert un excel·lent jugador d'escacs, podeu llegir l'entrevista Kenneth Rogoff: Las crisis financieras en la historia. De dónde venimos y cómo estamos.

El 2010 Reinhart i Rogoff publiquen, en col·laboració, un article Growth in a Time of Debt (podeu veure'l clicant aquí o llegir-ne la referència en la Wikipedia anglesa) on conclouen que no hi ha creixement econòmic possible quan s'assoleixen percentatges alts de deute públic. L'article ha estat citat sovint (per exemple, pel Comissari Europeu Olli Rehn) per justificar les polítiques econòmiques d'austeritat que se'ns estan aplicant.


Thomas Herndon: un doctorand conscienciós

I aquí apareix Thomas Herndon, de 28 anys, que està fent el seu doctorat d'economia a Massachusetts! Herndon en un treball ordinari que li proposen els seus professors, analitza les dades que apareixen en Growth in a Time of Debt i hi troba algunes omissions (s'han descartat alguns països que mostren un comportament anòmal respecte la hipòtesi dels seus autors) i se n'adona d'algunes errades en les fórmules del full de càlcul (Excel!) que han utilitzat.

Thomas Herndon (El País)

Com que el periodisme seriós se n'ha fet ressò, us convido a llegir algunes notícies recents:

• Is the evidence for austerity based on an Excel spreadsheet error? (The Washington Post, 16/04/2013)

• La depresión del Excel (El País, 21/04/2013)

• La teoría del exceso de deuda pierde un asalto (El País, 21/04/2013)

• El estudiante que salvó al mundo de la austeridad (El País, 28/04/2013)

A propòsit del cridaner i fals darrer titular, però, caldria insistir en què confondre els titulars de les notícies amb els titulars dels còmics de Superman, ni augmenta les vendes dels diaris ni n'incrementa la lectura. A casa nostra, i entre el periodisme científic, tenim veritables "especialistes" de la confusió i els focs d'artifici (a tall d'exemple i sense venir a tomb, El neutrino contraataca de l'ínclit Josep Corbella).


Anumerisme, numeritis, numerosi... En la propera entrada!

I avui no em vull allargar més. En les crítiques al treball de Rogoff i Reinhart s'ha posat l'èmfasi en aspectes que, segons el meu parer, no són els més importants ni els meus greus; però, ara que ja coneixeu l'afer, deixarem una anàlisi més a fons per a un proper escrit.

Ferran Sunyer: Història d'un exili interior

Aquest escrit vol ser una continuació de l'entrada Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967) que es va publicar en aquest blog el 22 de gener d'enguany. Si us interessa la figura d'aquest matemàtic, us recomano que no avanceu en aquests paràgrafs sense llegir l'entrada anterior ja que avui, més que en el personatge, em centraré en dos productes "mediàtics" que s'inspiren en la seva biografia.

    
El documental: Història d'un exili interior

Aquest passat dijous, 25 d'abril, Televisió de Catalunya va emetre Ferran Sunyer i Balaguer. Història d'un exili interior. L'estrena no es va fer de forma gaire lluïda: sense anunciar-la massa, pel Canal 33 i quan per TV3 encara s'estava emetent un esdeveniment esportiu d'aquells que aturen el país. Si a això hi afegim que es tracta de la biografia d'un matemàtic, suposo que la majoria de teleespectadors estaven veient alguna altra cosa.

Aquest documental (en podeu consultar la fitxa tècnica i artística) m'ha semblat un producte digne i rigorós. Un inconvenient que han hagut de superar els seus autors és la falta de material audiovisual (hi ha poques fotografies i, que jo sàpiga, cap filmació de Ferran Sunyer). Aquesta mancança ha estat suplerta per nombroses declaracions de matemàtics, d'alguns familiars i pel testimoni d'una filòloga que pateix la mateixa discapacitat que el nostre personatge. I amb una certa mirada poètica als objectes i als espais que van acompanyar la seva vida... Pot ser que, en general, el públic es quedi només amb el relat de la superació de les dificultats, però la narració és fidel als fets i reflecteix l'estudiada biografia,  encarregada per l'Institut d'Estudis Catalans, que Antoni Malet, que també algunes aportacions en els 50 minuts de filmació, va dedicar a Sunyer.

Com que no hi data per a la reposició, si us abelleix, podeu veure aquest documental en línia:

http://www.tv3.cat/videos/4545916/Ferran-Sunyer-i-Balaguer-Historia-dun-exili-interior

La novel·la: Plans de Futur o "tanta tinta tonta t'unta"

Com que sóc un malpensat, preveia que la primera emissió del documental que acabo de comentar, es faria poc abans de Sant Jordi per promocionar de manera indirecta la novel·la Plans de futur de Màrius Serra, però anava errat. Sí que dies abans del nostrat Dia del Llibre, Serra apareixia en un anunci televisiu promocionant la seva darrera obra que, de fet, ja portava algunes setmanes en circulació. Confesso que no he llegit Plans de futur, aquesta ficció narrativa basada en la vida de Ferran Sunyer, la seva mare i les seves cosines. Curiosament les pseudocrítiques literàries que n'he llegit, més aviat elogioses,  me n'han tret les ganes. Parlo de pseudocrítiques i podria parlar de pseudocrítics, ja que pràcticament ha desaparegut la figura del crític prescriptor de lectures, del qual te'n podies refiar, i el seu lloc  l'han ocupat comentaristes que van de la pura asèpsia informativa (hi ha qui aconsegueix acabar l'article sense, quasi, parlar del llibre) a l'hagiografia amb un punt d'interès comercial o crematístic. Joan Josep Isern titulava el seu comentari de la novel·la, amb un enginy d'estirabot i referència cinematogràfica, Les mans que empenyen la cadira de rodes.  A nosaltresllegim.cat, l'entrada Plans de Futur, de Màrius Serra estava subtitulada amb la frase del llibre "tanta tinta tonta t'unta" (li perdonem a Serra l'ús del castellanisme "tonta" si és per aconseguir aital combinació de mots!?). Quan he llegit que el text feia palesa la dèria de Serra pels jocs de paraules, he decidit ajornar-ne la lectura sine die. Això d'una novel·la amb aquesta faceta lúdica, amb picada d'ullet al lector inclosa, m'ha recordat aquests llibres que els adults escriuen per tal que els nens llegeixin. Escric això amb la tranquil·litat que no esguerro les vendes del llibre que ja ha aconseguit un bon lloc en aquests rànquings de la cel·lulosa que apareixen el mateix dia de Sant Jordi. Ben pensat, donat el nombre de seguidors del bloc, l'esguerro és impossible!

Com que no vull ser massa dolent, us adreço al web de Màrius Serra per si en voleu més informació: Plans de Futur. Això sí, no vull acabar sense tornar-vos a recomanar la imprescindible Biografia de Ferran Sunyer i Balaguer d'Antoni Malet.